La
redenció en els nostres dies, més que per la via de l'arrepenediment inicial i posterior
penitència, o per la força de les urnes, es produïx sovint per la impunitat que
oferix el ràpit oblit. Entre unes atres coses, la ingent informació que abarrota els mijos de
comunicació social i, encara més, les rets socials, favorix eixa espècie
d'alzheimer colectiu.
Per
eixample, en excuses vàries, com són virtuals campanyes de pretesa
“transformació social” o, més modestament, en pur ànim chamarrusquer o de
cridar l'atenció, no són estranyes grosseres eixides de to allò més
estrepitoses, ocasionalment injurioses i fins calumnioses. I a pesar d’açò, quan
no passen inadvertides, provablement per considerar-se realisades sols en
”animus iocandi” o més be “mofandi” se'ls nega tota importància i, en qualsevol
cas, són quasi immediatament oblidades.
En
eixa llínea de devaluació s'emmarca la creixent tendència a la més sectaria i
expeditiva condena o absolució pública sense enjuïciament respecte a
determinats personages generalment de l’àmbit polític. Lo que manco importa és
si el seu inevitable resultat conclou en la immediata absolució o, pel
contrari, finalisa en la condena entreverada de linchament i escarni públic,
sempre que el primer siga de l'afí i el segon del divers. Si és amic, per
supost innocent, si no, directament culpable. I Al marge de possibles causes o
motivacions que puguen arribar a justificar-les, per lo manco mereixen ser
posades al descobert, puix afecten als drets i les garanties de tots.
Sigles
d'experiència i de reflexió han permés perfilar com ha d'aplicar-se el Dret
Penal. Precisament representa, entre atres aspectes, un important índex de
civilisació. Aixina, no resulta venturer afirmar que la seua aplicació tindrà
caràcter estrictament públic; que s'exclou qualsevol autotutela fins al punt de
que la mateixa es tipifica com a delicte en l'artícul 455 del Còdic Penal; i
que no es pot dispondre de la pena llevat de contades i menors excepcions. De
fet, encara que resulte cridaner, el sofriment conseqüència de ser víctima del
delicte no atribuïx una relació material penal front a l'autor del mateix; ni a
l'ofés o agraviat, encara que puga formular acusació i mereixca un tractament
específic, correspon dret subjectiu a que s'imponga una pena. Aixina mateix, el
Dret Penal s'aplicarà sols i de modo excloent pels òrguens jurisdiccionals. Per
últim, mereix destacar-se que els tribunals impondran penes exclusivament a
través del procés, configurat en unes condicions i garanties rigoroses. Segons
la Constitució espanyola, solament els tribunals, a través del procés, poden
impondre penes. I el Còdic Penal declara expressament que “nullum crimen, nulla poena, sine lege”; i també que “nemo damnetur nisi per legale indicium”
("no podrà eixecutar-se pena ni mesura de seguritat sino en virtut de
sentència ferma dictada pel Juge o Tribunal competent, d'acort en les lleis
processals ni en una atra forma que la prescrita per la Llei i reglament que la
desenrollen", diu l'artícul 3 CP).
El
procés penal espanyol es configura sense dubte exigent. La Constitució, la
Declaració Universal de Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i
Polítics, i el Conveni Europeu de Drets Humans fonamenten un important conjunt
de garanties processals. Entre elles destaca la distinció entre el juge
instructor i el que decidix; que qui juja no puga acusar; i, sobretot, el dret
de contradicció i de defensa. Més concretament, les persones tenen dret a ser
informades de l'acusació; a l'assistència lletrada; a utilisar els mijos de
prova pertinents i a la prohibició de tortura; a no declarar o no fer-ho contra
sí mateixa; a la presunció d'inocència; a una resolució fonamentada; al recurs;
i a un procediment oral, públic i sense dilacions indegudes…
No
obstant, tots estos guanys socials i de civilisació queden llamentablement
derogats de fet pel negoci d'uns i la juguera d'atres. En forma d'informació
veraç, de crítica mereixcuda i també de la més respectable indignació, s'ajupen
excessius prejuïns, carents d'elements suficients per a aspirar a la més mínima
certea, que desprecien els drets i les garanties que correspon a tot verdader
enjuïciament.
En
independència del resultat dels processos penals passats, presents i futurs, i
al marge del dret a la informació i a la crítica, és necessari reclamar
respecte, prudència i valors democràtics. Les garanties processals no són frut
de la casualitat ni resulten caprichoses, inútils o contraproduents. El sistema
jurídic en general i el processal en particular, com tota obra humana, podrà
ser millorable i plantejarà innumerables problemes. Ademés, qui juja és humà i,
per tant, falible. No obstant, el nostre sistema processal està construït per a
subsanar o minimisar els errors i per a alcançar un grau raonable de certea
equilibrada en el respecte al ser humà. Per tant, mereix confiança i, sobretot,
respecte.
D'un
atre costat, si el nostre prejuí, com a tal, adolix de les més mínimes
garanties processals, carix dels elements de juí suficients per a valorar, i es
troba plagat en el millor dels casos d'informacions parcials i fins a vegades
capcioses, sembla important la prudència. Si junt ad això conseguim
desprendre'ns de llastres totalitàris persistents i afegim valors democràtics,
haurem contribuït en alguna mesura a construir una societat millor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario