El juí oral del conegut com a cas “Nóos” ya s'ha iniciat.
I lo més rellevant de la funció és que, entre molts atres, es senta en el
banquet la germana del Rei d'Espanya, acusada per l'acusació popular (Manos
Limpias) de cooperació necessària en dos presunts delictes “contra la facenda
pública”.
No soc partidari de comentar assunts que estan
enjuïciant-se. Soc fermament contrari als juïns paralels i més encara a
l'escarni públic. Ademés, l'experiència demostra que lo que transcendix en els
mijos de comunicació i la realitat de l'expedient judicial solament és una mera
coincidència generalment parcial. I si jujar sense garanties ya és mal, encara
és pijor fer-ho sense coneiximent de causa. Per això em centraré sols en una
qüestió tècnica molt comentada pero no sempre en rigor...
, açò és, si la Infanta
deu sentar-se en el banquet dels acusats en atenció a l'anomenada “doctrina
Botín” i les seues seqüeles. Vejam:
La coneguda popularment com a doctrina “Botín” es troba
en la Sentència del Tribunal Suprem 1045/2007, de 17 de decembre, (ponent,
Enrique Bacigalupo), en tres vots particulars. En síntesis, establix que el
sobreseïment lliure de les actuacions procedix quan aixina ho solicite el
Ministeri Fiscal i l'Acusació Particular; o, en atres térmens, que no és
admissible l'apertura del juí oral si falta l'acusació d'abdós acusadors. Esta
sentència es dicta en el context, entre atres, de fets relatius a delictes
contra la facenda pública (artícul 305 Còdic Penal), en els que l'acusació
privada és assumida per l’Advocacia de l'Estat (en defensa dels interessos
patrimonials de l'erari públic).
Despuix, la coneguda
popularment com a doctrina “Atutxa” es desenrolla en la Sentència del Tribunal
Suprem 54/2008, de 8 d'abril (ponent, Manuel Marchena), en quatre vots
particulars. Complementa l’anterior quan senyala que la doctrina prèvia no
alcança als supòsits en els que no es persone l'acusació particular, “bien por la naturaleza del
delito, bien por la falta de personación formal”. Per tant, dita
doctrina no rig si, oponent-se, “el Ministerio Fiscal concurre tan solo con una acción popular que insta la
apertura del juicio oral”. Aixina, puix, ”la acción popular recupera todo su valor cuando la tesis
abstencionista es asumida, sólo y de forma exclusiva, por el Ministerio Fiscal”, açò és, solament si falta l'acció particular, la popular
tindrà “llegitimitat”. Ademés, considera que és necessari que es produïxca esta
falta, quan certs delictes “afectan de modo especial a intereses supraindividuales… donde la acción
popular puede desplegar su función más genuina. Tratándose de delitos que
afectan a bienes de titularidad colectiva, de naturaleza difusa o de carácter
metaindividual, es entendible que el criterio del Ministerio Fiscal pueda no
ser compartido por cualquier persona física o jurídica, que esté dispuesta a
accionar en nombre de una visión de los intereses sociales que no tiene por qué
monopolizar el Ministerio Público”.
L’anterior doctrina es dicta en el
context d'un delicte de desobediència que, segons la pròpia sentència, “carece, por definición, de un perjudicado concreto susceptible de ejercer
la acusación particular”.
La Sentència del Tribunal Suprem 8/2010, de 20 de giner (ponent Andrés
Martínez Arrieta), que va meréixer un vot particular, es llimita a resumir les
anteriors. Y, pel seu interés, convé tindre present també la doctrina
de la recent Sentència del Tribunal Suprem 4/2015, de 29 de giner (ponent:
Antonio del Moral), que, en ocasió de la llegitimació de l'acusació popular,
considera que el delicte de malversació de cabals públics i el de falsetat,
pels interessos colectius que tutelan llegitimen a l'acusació popular a
solicitar en solitari i sense respal del Ministeri Fiscal l'apertura del juí
oral, pero “no son equiparables a estos
efectos con el delito contra la Hacienda Pública… en el delito de malversación
están presentes unos intereses colectivos o sociales mucho más directos que en
la defraudación tributaria”.
Partint d'esta doctrina jurisprudencial, ya es pot opinar
si és aplicable al cas concret de la infanta Cristina. És cert que, com a
novetat, en este cas no hi ha petició idèntica per a tots els acusats. El
Ministeri Fiscal i l’Advocacia de l'Estat acusen a atres encausats. Ara be, no
obstant manifestar-se estos acusadors perjudicats d'esta manera, no ho fan
respecte de la germana del Rei d'Espanya. No vaig a valorar ara la procedència,
adequació, o possibles raons “amagades” d'esta actitut, puix tal valoració es
basaria en una realitat que desconec. Pero innegablement no acusen a esta
senyora. I tal circumstància, com a fet indiscutible, solament pot deure's a
que no es consideren perjudicats per ella.
La pròpia sentència que conté l'anomenada doctrina “Botín”
constata que l’Advocacia de l'Estat, en representació de l'erari públic, és
admesa com perjudicada concreta i específica en els delictes contra la facenda
pública. Per tant, ha segut ya reconeguda com llegitimada per a l'eixercici de
l'acusació particular en estos casos. I sent aixina, mentres l’Advocacia de
l'Estat estiga personada i no formule acusació junt al Ministeri Fiscal, com
impon la vigent doctrina “Botín”, l'acusació popular carirà de llegitimació per
a evitar el sobreseïment i per a acusar.
Podrem compartir-la o no, fins i tot pot ser que concórreguen
raons per a pensar que si “facenda som tots” –com diu la publicitat- els
delictes contra la facenda pública coherentment deurien ser-ho contra tots.
Pero no sembla de rebut pretendre, en base en la doctrina jurisprudencial sobre
el cas, que la Infanta Cristina es sente en el banquet, quan de la mateixa
deriva tot lo contrari. Un atre tema és que dita jurisprudència nos agrade o la
compartim més o menys, que l'orgue que juja estiga en condicions de discrepar basant-se
en la seua independència, o que la pròpia jurisprudència del Tribunal Suprema
puga –i dega- evolucionar. Pero lo que resulta de la mateixa en estos moments
no és una atra cosa que la Infanta Cristina s'alce de la cadira dels acusats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario