La doble moral de l'Estat és ben coneguda. Mentres
realisa, per eixemple, campanyes contra el consum de determinades substàncies
com l'alcohol i el tabac, s'entén que per ser amoladores per a la salut, al
mateix temps s'està lucrant a través d'uns imposts que apleguen a representar
el setanta per cent de lo que es paga per mantindre tan poc recomanable costum.
Resulta igualment notori que l'Estat respon poc i mal en general. Com sap
qualsevol que ho haja intentat, exigir responsabilitat a l'Estat representa un
verdader calvari de procediments costosos i eterns. En ells, ademés, es situa
davant del recurrent tot un cos d'advocats de l'Estat en la missió principal
de, obviant el patiment de l'administrat, trobar giragonses i carcavons formals
per a evitar o limitar al màxim la seua responsabilitat...
Pero lo que resulta
menys conegut, com s'ha posat de manifest en una meritòria tesis doctoral sobre
els interessos de la mora processal que el passat més de decembre va defendre brillantment
Montserrat Carceller (en la Universitat Autònoma de Barcelona i en la direcció
del prestigiós catedràtic Manuel Cachón), és que l’Estat s’ha montat una
paradeta en la que es lucra de la seua pròpia inoperància, quan no negligència,
a l’hora d’establir un procés que es desenrolle sense més dilacions que les
estrictament necessàries.
Mentres se nos
venia públicament que els ingressos de les discutides “taxes judicials” es
destinarien a la “mejora en la
financiación del sistema judicial y, en particular, de la asistencia jurídica
gratuita” (preàmbul de la Llei
10/2012, de 20 de novembre), lo que en realitat es va obtindre en l'any 2013 per
este concepte ademés de ser una cantitat ridícula, no consta que s'haja
destinat a la justícia gratuïta. En canvi, com informava el Diari Expansión el
27 de maig de 2014, en concepte d'interessos de les fiances (açò és, el
rendiment del conte de depòsit i consignacions), “justícia” obté l'astronòmica
sifra de 150.000.000 d'euros.
En el Conte de Depòsits i Consignacions
judicials s’ingressen cantitats de moneda pels usuaris de la justícia. Els depòsits,
entre atres conceptes com la moneda metàlica aprehesa per les Forces i Cossos
de Seguritat, s'obtenen en compliment de garanties, fiances o caució. I les
consignacions, es realisen habitualment en els processos d'eixecució, en
finalitat de lliurar-se per part de l'obligat al pagament d'una cantitat,
aixina com també en atres suposts llegalment establits. Certament, una part
important de les cantitats ingressades en este Conte provenen precisament dels
propis deutors eixecutats que pretenen minimisar les greus conseqüències que
genera el procés. Ara be, els interessos que es liquiden pel conte de depòsits
i consignacións, segons l'artícul 4 del RD 467/2006, de 21 d'abril, no s'abonen
al Ministeri de Justícia, ni molt manco revertixen a favor de qui realisa els
ingressos o de qui deu cobrar-los, sino que s'abonaran al Tesor públic que
depén del Ministeri d'Economia i Competitivitat.
Miren si és
important este conte que:
1.º L'any 2009,
Banesto (actualment Banc Santander) va multiplicar per més de quatre les
condicions que fins a llavors venia oferint el BBVA (concretament oferia diferencial
del 0,37%) en la finalitat de desbancar al seu únic rival en la gestió de dit
conte.
2.º L'any 2013, el
saldo del conte va ser, ni més ni manco, que de 3.420.001.956 euros.
3.º Este conte es
tan substanciós que aplegà a ser disputat a l'Estat per diverses Comunitats
Autònomes (concretament la de Catalunya i la de Andalusia), generant un
conflicte competencial que va tindre que pronunciar-se el Tribunal
Constitucional per a resoldre’l (primer per la STC 50/2006, de 16 de febrer; i
despuix per la STC 235/2012, de 13 de decembre).
El cas és que,
una volta efectuat l'ingrés, quant més duren els procediments, quantes majors
dilacions es produïxquen, serà superior el rendiment. D’eixa manera, la cusquea
de la justícia resulta molt rendable a un Estat que és l'últim responsable de
la mateixa. En canvi, en res es beneficien els usuaris que patixen de dites dilacions,
com és l'acreedor o eixecutant que soporta innumerables tràmits i retarts que
deu cobrar, o el deutor o eixecutat que és qui sol realisar les consignacións i
els principals ingressos en dits contes. I tampoc revertix directa ni
íntegrament en la millora del servici públic de la justícia. Al contrari, el Tesor
públic estarà lucrant-se sempre d'esta situación en perjuí de les parts: de l'acreedor,
puix des de la consignació fins a l'entrega a l'acreedor, els interessos del
conte són per a l'Estat; i també del deutor puix, en la hipòtesis de que la
consignació haguera segut improcedent i injusta perque es declare que el deutor
no ho és en realitat, es tornaria a qui consigna sols el valor nominal
ingressat, sense incloure els interessos generats.
En els temps que corren, en els que la
insolvència s'ha convertit en un verdader problema social, i en els que fins el
Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha tingut que pronunciar-se sobre el
carácter abusiu de determinades clàusules sobre interessos, resulta indignant
que dels rendiments del capital de les parts no es beneficien les mateixes
parts, els usuaris de la justicia, i ni tan sols la justícia, sino que es
diluïxca en el Tesor públic. En fi, resulta patètic comprobar com, en el
caramull de la desvergonya i la doble moral, gràcies a les dilacions judicials
frut principalment de la seua mateixa ineficàcia i negligència en la gestió
dels servicis que li corresponen i se supon que són de la seua responsabilitat,
l'Estat tinga montat una verdadera paradeta que li reporta beneficis a grapats.
Ara vas i ho “twiteges”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario