De nou sobre la llengua valenciana en la justícia (Las Provincias 3 de mayo de 2016)

Conste que no és plat de bon gust posar en evidència els problemes llingüístics que es plantegen en l’àmbit de la justícia, en la mesura que no es reconega que en Valéncia es patixen no a soles un, sino dos conflictes llingüístics. És palés que el conflicte es patix front al castellà. No obstant, encara que alguns vullguen negar-ho, també patim –en silenci– atre front al “normalitzat”, eixa llengua “nostra”, “pròpia” o eufemisme semblant, que se nos impon a pesar de ser un híbrit artificial, entre arcaisant i alié, en el que, per a crear-ho, no varen primar precisament criteris estrictament valencians. Aixina, encara que el primer conflicte poguera eliminar-se o, a lo manco, paliar-se, denunciar la llamentable situació idiomàtica en els tribunals valencians potser servixca al final per a profundisar en el segon. En un artícul anterior publicat en este mateix diari titulat “la llengua valenciana en la justícia”, ya vaig posar en evidència que el desert idiomàtic en els jujats i tribunals valencians aconsellava replantejar-nos si, en lloc de la imposició i la repressió imperant, potser fora més convenient l'autocrítica sobre una “normalització” que genera un estàndart llingüístic complicat, distant i alié als valencians. Pero, permeten-me que insistixca.

Encara que ya resulta patent la situació “dantesca”, “kafkiana” o, sencillamente, “inexistent”, de la llengua valenciana solament en chafar qualsevol dels nostres jujats i tribunals, la prensa local de tant en tant es fa resò de la llamentable situació en que es troba el respecte als drets llingüístics dels valencians en l'administració de justícia. La penúltima ha segut el periple que va tindre que recórrer l'advocat Francisco Manuel Escortell quan, des d'un jujat de primera instància de Benidorm, la Lletrada de l'Administració de Justícia li va requerir per a que traduïra el seu escrit de demanda al castellà. I açò ho va fer, segons pareix, per a evitar-li retarts i molèstiest, o, segons térmens del Secretari de Govern del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana en la seua resolució d'archiu de la queixa presentada a l'efecte, per “un exceso de celo profesional por anticipar y evitar un posible retraso en la tramitación del procedimiento”. No importa, per tant, que haja implicat un flagrant incompliment dels artículs 142.2 de la Llei d'Enjuïciament Civil, 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, i 12 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'us i ensenyança del valencià, i que açò ocórrega justament on s'aplica –o deuria aplicar-se– el dret en el cas concret. En qualsevol cas, a estes altures “de la película” (de por) la queixa és generalisada. No es dirigix solament al Jujat de Primera Instància número 2 de Benidorm, sino en realitat a tots i cadascun dels jujats i Tribunals de la Comunitat Valenciana on el problema s'està plantejant cada dia.

Tot açò és conseqüència d'un cúmul de circumstàncies de diversa índole, a voltes relacionades entre sí i a voltes conseqüència unes d'unes atres. Sense ànim de ser exhaustiu, en la meua opinió, són a lo manco les següents:

1.ª Per lo que es referix als usuaris valencians de la justícia, en totes les dignes excepcions, entre que no es domina majoritàriament el valencià escrit a diferència de lo que passa en el castellà; entre que la costum és renunciar “respectuosament” al valencià; i entre que en els jujats, audiències i tribunal l'us del valencià no és precisament la tònica, i com siga que les parts estan jugant-se molt, el litigi no s’entén com moment oportú per a arriscar-se a usar el valencià, afegint aixina encara majors incertituts a les que ya són pròpies.

2.ª Per lo que es referix als operadors i al personal dels òrguens jurisdiccionals, passa en part lo mateix. Sempre en dignes excepcions, entre el personal auxiliar i colaborador, i encara més, en el cos “nacional” de Lletrats de l'Administració de Justícia i en els titulars de la potestat jurisdiccional –que deriva de la sobirania espanyola–, encara que puguen conéixer el valencià des de la família, resulta més cómodo i segur –o, com sol agradar més dir en eixos àmbits, “és més pràctic”– usar el castellà. I ademés, el nivell d'exigència o de mèrit per a que qualsevol espanyol ocupe una plaça en els jujats i tribunals valencians no és en absolut suficient per a garantisar l'us de la “nostra llengua” –siga el “normalitzat” i encara més la llengua valenciana–. El resultat és que ni tan sols l'escàs personal valenciaparlant dels nostres jujats usa de fet (fòra de la cafeteria) el valencià en l'àmbit de l'administració de justícia.

3.ª Per lo que es referix a qui decidix polítiques judicials, com tots coneixem més o menys el castellà, i els jujats i tribunals es troben saturats en un ingent volum de treball, la prioritat no és precisament el respecte als drets llingüístics dels valenciaparlants. Els esforços es destinen a oferir una resposta àgil, certa i respectuosa en els drets processals dels usuaris. I si tots parlen i entenen el castellà; si les actuacions judicials poden tindre efectes fòra de les Comunitat Valenciana; i si, ademés, en els jujats i tribunals valencians poden actuar espanyols d'atres comunitats autònomes i fins a estrangers, el que els valencians puguen eixercir el dret a usar la seua llengua, no solament deixa de ser una prioritat sino que, encara que no es reconega, més be es considera una rémora.

Mentrestant, qui gose usar el valencià en l'àmbit de l'administració de justícia, encara que solament siga en el propòsit d'eixercir un dret que té reconegut tant en  les normes processals com en la Llei d'us i ensenyança del valencià, lo millor que pot esperar és que el consideren –pregue em disculpen l'expressió futbolística– un “tocapilotes”, açò és, algú que ve a afegir més problemes als que ya es patixen en els jujats i tribunals.

Recomendados y relacionados:

La llengua valenciana en la justícia