Alguna de les exposicions de motius que
precedixen a les nostres lleis, a voltes en la denominació de preàmbuls,
resulten, disculpen-me l'expressió fallera, “de traca”. La Llei de modificació
de la Llei d'Enjuïciament Criminal representa un bon eixemple. A diferència de
la Llei de Jurisdicció Voluntària, que nega la condició de monitori al notarial
a pesar de ser-ho, la Llei de modificació de la Llei d’Enjuïciament Crimimal
denomina “monitori penal” a un procediment que no ho és en absolut.
En el cas del monitori notarial podia
entendre's la negació de la seua naturalea per l'intent de colar sigilosament
la privatisació de la justícia, emmaixquerant els dubtes de constitucionalitat
que planteja el fet de que un notari declare l'existència d'un dret –i la
constitució d'un títul extrajudicial- com a conseqüència de la incompareixença
del requerit.
En el cas del nomenat “monitori penal”, esta calificació en
l'exposició de motius no té més explicació que, partint de l'èxit general
d'este expansioniste procediment, la falta de rigor del llegislador i dels seus
assessors, frut d'un anàlisis palmàriament aproximatiu i prou descentrat.
En la tramitació parlamentària, els
nostres representants el denominen com monitori, pero a voltes, els més
esbelluçats, en certs dubtes. En la sessió plenària del Congrés dels Diputats
de 30 d'abril de 2015, el Ministre de Justícia, Rafael Catalá Polo, es referia
al “procedimiento
por aceptación de decreto o una especie de procedimiento monitorio penal”.
El representant del Grup Vasc, Aitor Esteban Bravo, afirmava que “se podría llamar monitorio
penal, estableciendo un proceso por aceptación de decreto”.
En el Congrés dels diputats de 2 de juny de 2015, la representant del grup
socialiste, María Soraya Rodríguez Ramos, encara que siga en sentit
raonablement crític, també aludix a un “proceso
monitorio penal”. I en la mateixa sessió, el representant del grup popular,
Gonzalo Ordóñez Puime, insistix en referir-se indistintament al “procedimiento por aceptación de decreto, el
procedimiento monitorio penal”. És cert que la representant del grup
socialiste nega que el monitori penal “puede sustentarse en el modelo
de un proceso monitorio civil”, i aixina, conclou, “en nuestro sistema procesal este
procedimiento no encaja muy bien y nos parece una chapuza procesal”.
Tals critiques podrien perfectament compartir-se, pero bàsicament sols si en
efecte s'estiguera regulant un verdader monitori penal. De fet, en la sessió
d'11 de juny confirma esta mateixa diputada que efectivament creu que es tracta
d'un genuí monitori penal quan es referix a “la
introducción de un nuevo procedimiento, que es el de aceptación por decreto,
un modelo que es un monitorio penal copiado de los sistemas acusatorios puros,
que en nuestro sistema no tiene ningún sentido; un monitorio penal en el que
la acusación del ministerio fiscal, con la conformidad, se convierte en
sentencia”. Per últim, i pel que fa al senat, encara s'afirma la condició
de monitorio en major rotunditat. En la sessió de 28 de juliol de 2015, el representant
del grup socialiste, Arcadio Díaz-Tejera, insistix dient, entre unes atres
coses, que: “en la propuesta del
monitorio penal, nosotros seamos partidarios de subrayar el papel del control
judicial en la iniciativa judicial, tanto en los plazos para la instrucción
como en el propio monitorio penal”. I lo mateix, el representant del grup
popular, Juan Ramón Represa Fernández, diu dretament i sense majors matisos que:
“la aceptación por decreto establece lo
que se denomina el proceso monitorio penal”.
I res més llunt de la realitat. En el
procés per acceptació de decret es permet que la proposta sancionadora del
Ministeri Fiscal es transforme en sentència quan es complixquen determinats
requisits objectius (ha de tractar-se de delictes considerats lleus, penats en
multa, en presó substituible per multa, o en privació del dret a conduir
vehículs a motor), i subjectius (no ha d'estar personada acusació popular o
particular). Pero, sobretot, es requerix que l’encausat preste la seua
conformitat en la preceptiva assistència lletrada. Una volta dictat el decret
pel Ministeri Fiscal, que contindrà la proposta de pena reduïda fins a un terç
i les eventuals peticions civils de restitució i indemnisació, es remetrà al
Jujat d'Instrucció per a la seua autorisació i notificació a l'encausat. Se li
citarà per a si accepta, i solament en tal cas, el Jujat d'Instrucció atribuirà
el caràcter de resolució ferma, que en tres dies es documentarà com a sentència
condenatòria que no es podrà recórrer.
Com és sabut, en el monitori –el del
procés civil i laboral- el títul d'eixecució, en eficàcia equivalent a una
sentència de condena, s'obtindrà com a conseqüència de l'actitut passiva del
requerit. I és cert que en el procediment per acceptació de decret hi ha una
comunicació i, en funció de l'actitut que adopte qui rep la comunicació, podrà
produir-se condena. Pero esta actitut en el procés penal, pel contrari, ha de
ser activa, d'acceptació del decret. L'actitut de rebuig o, en qualsevol cas,
la ineficàcia del decret per la causa que siga, no vincularà al Ministeri
Fiscal i proseguirà el procés penal pel caixer que corresponga.
En
realitat, lo que fa ara el llegislador és, en certa manera, automatisar i donar
forma procedimental a la conformitat penal, açò és, al célebre “plea bargaining” dels Estats Units
d'Amèrica. I res més. Al marge de que se li puga semblar si es mira de reüll o
de forma aproximativa, és evident que tot açò poc o res té que vore en la
tècnica monitòria. Per a entendre'ns, calificar monitori al procediment penal
per acceptació de decret ve a ser alguna cosa semblant com cridar vi negre a
una beguda de cola pel mer fet de ser un líquit obscur i trobar-se en botella.
No hay comentarios:
Publicar un comentario